Com cada any, un dels espectacles obligats del cel ens visita a l’agost: les llàgrimes de Sant Llorenç, també conegudes com la pluja d’estrelles de les Perseides. No serà el millor any per fer-se un tip de meteors (que és el terme amb què es coneix un fenomen com aquest, que passa a l’atmosfera terrestre) perquè la Lluna, que està gairebé plena – el dissabte 13 per la tarda – impedirà veure les més febles. Però alguna molt brillant, segur, ens saludarà i mantindrà així aquesta tradició que lliga als bons desitjos l’observar la traça d’un fragment de pols cometari cremant allà dalt a més de 100 km sobre el sòl.
Segons l’Organització Internacional sobre Meteors (IMO), l’activitat màxima de les Perseides per a aquest any, es produirà en l’interval 3:00h – 3:30h hora local del 13 d’agost (és a dir, la nit del 12 al 13), amb un màxim possible també a les 8:00 hora local, és a dir, de dia i per tant no visible des de la nostra ubicació. En qualsevol cas, des de finals de juliol i fins a l’última setmana d’agost tenim l’oportunitat de descobrir en el cel les traces dels fragments del cometa Swift-Tuttle.
Aquest any, com dèiem, la Lluna està gairebé plena (el pleniluni és a les 20:57h del dia 13 d’agost, dissabte) el que farà que el nombre de meteors que podem observar sigui menor que altres anys. La llum lunar és suficient per passejar pel camp una nit així, i per amagar part de la Via Làctia en el cel, per exemple. Amb els meteors passa el mateix: els més febles quedaran ocults i no els veurem fàcilment. No així, afortunadament, els més brillants.
Així que, encara que no es prevegi una nit amb xàfec d’estels fugaços (sempre hi pot haver una sorpresa…) sempre podem aprofitar per veure el cel i aprendre coses. I la Lluna ens permetrà també descobrir uns paisatges fascinants amb prismàtics i telescopis.
Per això mateix, Astronomia des de l’Empordà amb la col·laboració de l’Àrea de Medi ambient de Palamós organitza una observació totalment gratuïta a l’aparcament de la platja de Castell a Palamós per a poder observar tant les Perseides com la lluna i els planetes a través de telescopis a partir de les 22:00h.
Però què són les Perseides?
Són trossets de cometa que es volatilitzen en la nostra atmosfera, produint una fluorescència lluminosa, que és el que veiem i que sí, realment és fugaç, perquè habitualment dura menys d’un segon. Aquests fragments són molt petits, més petits que els granets de pols, del qual no aconseguim mai posar al recollidor quan escombrem. Entren en l’alta atmosfera a gran velocitat: uns 59 km / s, que equivalen a 212.000 quilòmetres per hora. A aquesta enorme velocitat fins i tot a 100 km d’altura, amb l’atmosfera tan tènue de la ionosfera, són capaços d’escalfar molt i provocar més ionització, una traça que es desexcita emetent la característica llum de les fugaces, que de vegades mostra colors diferents també pel fet que el granit de cometa s’incendia literalment. Aquesta llum és el que anomenem “estrella fugaç”, que realment és un meteor, és a dir, una cosa que succeeix a la nostra atmosfera, no en l’espai fora de la Terra.
L’origen d’aquest pols si és extraterrestre: aquests granets de pols pertanyen a un cometa, el número 109 dels cometes periòdics, anomenat P109/Swift-Tuttle, descobert el 1862 de forma independent pels dos astrònoms que li han donat el seu nom: Lewis Swift i Horace P. Tuttle. Aquest cometa, que segueix una òrbita elíptica al voltant del Sol amb un període d’uns 135 anys, deixa al llarg d’aquesta òrbita material que s’escapa del seu nucli quan s’acosta al Sol D’aquesta manera, en tota la seva òrbita hi ha una sèrie de zones amb material, de vegades més densament poblades, altres menys (es denominen “corrents de meteors”). La Terra, del 17 de juliol al 24 d’agost, passa per aquesta regió del cel propera a l’òrbita del Swift-Tuttle, i ens portem per davant aquest material cometari. No cal dir que just cap al 12 o 13 d’agost és quan passem més prop de la zona més densament poblada d’aquest corrent de meteors, i per això algunes vegades s’hagin arribat a comptar taxes de centenars de fugaços per hora.
No serà per tant aquest any, i menys amb el Pleniluni, encara que les Perseides sempre són apassionants, especialment si aprofitem la nit per adonar-nos de com és necessari seguir defensant el dret a un cel fosc a la nit, que realment ens permeti veure el cel (els meteors més fugaços es perden amb la resplendor de la contaminació lumínica, i la mateixa Lluna, que ens impedirà veure també els meteors més febles) i que, de passada, sigui conseqüent amb l’estalvi energètic i amb els objectius dels fanals, que és il.luminar el terra.
