Els que tenen (o hem tingut) un telescopi reflector -també anomenat newton- es poden trobar a una sorpresa una mica 
desagradable si el que volen és fer fotografia amb aquest tub.
Els telescopis reflectors es composen d’un mirall còncau que concentra la llum rebuda davant seu, per a desviar-la a un lateral a través d’un mirall pla inclinat 45º. Amb això aconseguim una sèrie d’avantatges molt importants, com eliminar l’aberració cromàtica que tenen els telescopis refractrors (el color blau apareix desenfocat), fer telescopis més grans surt molt més barat, i és fàcil aconseguir telescopis lluminosos i lleugers.
El que passa és que aquests telescopis estan fets per a usar-los amb un ocular, és a dir, per a observació, i quan hi posen una càmera ens adonem que ens és impossible enfocar. I perquè? Doncs perquè la càmera té el punt de captació de llum més endarrerit que l’ocular, i per tant ens hem d’acostar més, però l’enfocador té un límit i ens caldria anar “dins el telescopi” (si passés al revés no hi hauria problema, afegim un tub més llarg a l’enfocador i llestos). Això es pot solucionar rebaixant l’enfocador (si és prou gros i ens atrevim a polir-lo), desplaçant-lo (foradant de nou el tub i amb el risc que no ens quedi ben alineat) o apujant el mirall primari per acostar-lo a la càmera. Aquesta és la millor solució, la que menys riscos té i la més barata.
Així ho vaig fer amb el meu antic telescopi GSO 200 f/4 amb resultats excel·lents. En aquesta oscasió, ha estat el telescopi del company d’afició Joaquim Fort, un Tasco 38T, de 20cmØ f/8 (1600mm de focal). Altres models tindran un mètode diferent, però la idea general és la mateixa i els passos poden diferir molt poc. Recomano llegir detingudament aquest article abans de posar-vos a modificar el vostre telescopi, i no em faig responsable de qualsecol desperfecte ocasionat, cadascú ha de seguir aquestes instruccions sota la seva responsabilitat. Comencem.
El primer pas sempre és buscar un bon lloc ample i segur i desmuntar tot allò que ens pot molestar, començant pel buscador. Un cop tenim el tub estabilitzat, passem a la part posterior i veiem 3 jocs de parelles de cargols. Aquestes parelles el que fan és, per una banda, apretar el mirall cap endins, i els altres cap enfora, així el mirall s’aguanta fixe i ens permet colimar-lo en cas necessari. Aquesta cel·la que conté el mirall aferrat està unit al tub mitjançant 3 cargols que cal afluixar amb cura que no se’ns caigui el mirall. Un cop afluixats, treiem la cel·la amb cura i la deixem sobre la taula.
A continuació cal desmuntar la cel·la per a poder canviar els cargols. En aquest cas treiem les papallones que separen les dues parts de l’estructura de la cel·la. Compte, perquè hi ha una molla que manté tensionat el mirall. Tot i que podríem substituir aquestes molles per unes de més llargues, no és una peça imprescindible. Els cargols on estaven collades les papallones són molt llargs, per tant els guardem per a usar-los igualment. A més, estan roscats amb mida americana a la cel·la, és a dir, que és complicat trobar recanvis més llargs (al Bauhaus de Girona no en tenen, si que n’he torbat a la Ferreteria Palafrugell).
Ara passem a treure les grapes que subjecten el mirall, ja que com veiem a les imatges, el cap del cargol està justament sota el mirall. Aquests caps ens queden de seguida visibles i com que van roscats amb unes famelles són fàcils de subtituir per uns mètric 5, en aquets cas, de 6cm de llarg i cap cònic. També aprofitem per a netejar el mirall (que ja li calia!).
I ara toca repetir el procés invers, unint el mirall amb les grapes, i muntant la cel·la amb les papallones. Primer vam posar una protecció plàstica que posteriorment vam treure, ja que els cargols originals ja arribaven.
Posem la cel·la al tub, collem ben fort i ja hem acabat la feina “bruta”. Però ningú ens assegura que el mirall estigui perfectament alineat (o colimat), per tant hem d’anar jugant amb els parells de cargols per a centrar el mirall. Per aquesta feina ens ajudem d’un colimador làser que ens ha deixat el company Manel Contreras. Aquest aparell es posa a l’ocular i projecta un feix de llum al tub. Si està ben alineat, aquest feix torna a l’origen de la llum, i si no és així podem veure-ho al mateix col·limador, que ens ajuda a colimar perfectament el telescopi. Per aquesta feina és molt important que siguin dues persones, perquè és un tub llarg i el més petit moviment al mirall farà desplaçar i molt el punter.
Un cop muntat i colimat toca fer la prova. Enfoquem a una muntanya llunyana (suposem que està a l’infinit) i tachan! Aconseguim enfocar.
El més divertit de tot és que en acabar tot el procés, ens adonem que per damunt dels cargols que subjecten la cel·la del mirall n’hi ha uns altres que aparentment no subjecten res. I no serà que són per a apujar tota la cel·la i aconseguir enfocar? Doncs sí! La cara de sorpresa era evident, però no ens enfadem que ja ho deia l’anunci, la feina ben feta no té fronteres!
Gràcies Francesc, per ajudar-me a moure el mirall del reflector. Ara ja puc fer fotos! L’explicació que has penjat a la web, està molt be escrita i segur que serà molt útil per a tothom que tingui el mateix problema. Enhorabona!