Les estrelles a l’univers no se solen trobar soles, de fet que el nostre sol estigui “sol” és bastant rar, ja que la majoria d’estrelles es troben en sistemes múltiples, dobles sobretot, triples i en alguns casos més nombrosos. En aquest cas, s’anomenen cúmuls.
De cúmuls n’hi ha de dos tipus: els oberts i els globulars. Els primers estan formats per estrelles joves i brillants, no tenen forma regular i se solen trobar al pla de la galàxia; fins i tot, encara conserven la nebulosa que els ha creat (com per exemple M45, les plèiades). Els globulars són més vells, forma esfèrica i estan al voltant de la galàxia.
Pels habitants de l’hemisferi nord, el millor exponent dels cúmuls globulars és M13, el Gran cúmul d’Hèrcules, que comença a ser visible aquestes setmanes pel nord-est. Per això vaig aprofitar la nit del dissabte 24 d’abril a capturar-lo (una nit que tot i amb lluna, hi havia una quietud i transparència espectacular). Com que ja era tard, vaig programar una mica més d’una hora d’exposicions de 5 minuts (13 en total d’aprofitables). La nit també va servir per a recalibrar tot el material després de proves amb el C8 i de veure’m obligat a canviar els cables USB de les càmeres per les continues desconnexions.
Capturant diverses preses, apilant amb DeepSkyStacker i processant de forma conjunta amb Pixinsight i Photoshop CS4 podem aconseguir això:
24/04/2010 - Observatori Can Duran, Palamós. Takahashi FSQ + Filtre IDAS LPS. Muntura Losmandy G11. Autoguiat amb refractor Lunatico EZG 60 + barlow Meade 2x amb Orion Starshoot II. Orion Starshoot Pro. 13 x 300" = 1:05 h. Maxim DL 5 Pro (captura, guiat), DeepSkyStacker (apilat), Pleiades Pixinsight STD i Photoshop CS4 (processat)
Ja era hora que tingués una bona foto a un cúmul que s’ho mereix!