Estem en perfectes facultats de dir que és la nevada del segle, almenys del segle XXI, i des de que tinc ús de rao, potser la més important que he vist a la meva vida (la del 1986 no compta, a penes en tinc records, a part d’unes fotografies familiars que estan millor endreçades). Ha estat una nevada que a més ha col·lapsat tot un país, i que ha fet que la majoria de municipis del Baix Empordà no tinguin llum passades 48 hores de la Gran nevada.
Estem parlant d’una tempesta que va tenir el seu fort a la tarda del dilluns 8 de març, i avui dijous 11 encara no hi ha electricitat continua, els nuclis urbans s’alimenten de generadors mentre que les afores o cases aïllades (com la meva) encara no tenim subministrament elèctric, i evidentment ni aigua ni gas. Sort que a la masia la llar de foc i les reserves de llenya són generoses, la nevera estava plena i el bon humor no ha cessat.
El dimarts al matí, ja amb un bon sol que enlluernava em vaig decidir de comprovar per mi mateix la magnitud de la tragèdia. A quarts de 9 del matí, ben calçat i equipat de tal forma que semblava que anava a conquerir el pol nord, vaig fer un recorregut habitual, de casa meva a la platja del Castell, que habitualment es fa caminant en mitja hora, bé, quan el camí és practicable. Excepte el tram de la via verda (mira que la vam criticar…), el camí està completament tapat per arbres trencats i fins i tot arrancats de base i desenes de centímetres de neu de tal manera que en moltes ocasions el camí no es podia ni seguir (en alguns casos estava mig perdut perquè no sabia per on continuar, i això que és un camí que faig diverses vegades per setmana). Després d’una hora de camí arribo a la platja, un paisatge realment desconegut per mi, blanc, tranquil, brillant, preciós de fet, amb blocs de neu i gel fins a primera línia de mar, i amb una riera que sempre intenta recuperar el camí que ha tingut tota la vida, dividint la platja en dos i que feia impossible creuar.
La tornada va ser idèntica, però aquesta vegada per carretera. I el paisatge era pitjor. Més arbres a la carretera, arrancats, trencats, cotxes abandonats (a qui se li acudeix anar allocs aïllants en plena turmenta?) i el càmping Benelux arrasat. Per postres, l’últim tram abans d’arribar a casa de nou amb 50 metres de gel trencadís i un pam (o més) d’aigua que feia casi inaccessible arribar a l’asfalt.
El dimecres la volta va ser més breu, per altres camins de la zona, però amb el mateix resultat: neu i arbres destrossats, però amb una diferència: gel, molt de gel. Al primer camp annex, un gruix de gel tal que m’aguantava el pes sense problemes, fins i tot saltant-hi a sobre. Per la tarda una visita a Palafrugell per a comprovar que la cosa és pitjor: cues a la benzinera, a les fleques obertes, enlloc es podia aparcar i alguns carrers encara estaven tallats per la neu (estem parlant de gairebé 48 hores després de la nevada).
Ara si que puc dir que sort de la llar de foc, sort de les estufes de butà i d’una compra setmanal generosa, de les reserves als congeladors i de tenir telèfon fixe. Alimentats a base de torrades (sort del pa congelat) i carn a la brasa i rentant-nos amb aigua obtinguda de la neu i el gel fos.
Les notícies parlen per si soles: 33 torres d’alta tensió caigudes, 14 línies malmeses i 7 subestacions destrossades. I això sense parlar de les carreteres tallades.
I a sobre volen organitzar els jocs olímpics d’hivern…
EDITAT: a les 19:00 del dijous 11, és a dir, 75 hores després que marxés la llum, torno a tenir electricitat. Quin gran païs
