Ja tenim estrenada la tercera entrega del remake de Cosmos, i ara si que podem dir que tenim una idea més fidedigna de com és aquesta sèrie, i sincerament, no està a l’alçada.
En aquesta ocasió se’ns ofereix una nova batalla. Si al primer capítol aquesta era entre Giordano Bruno i la Santa Inquisició, en aquest capítol ens basem en el “pique” entre Edmund Halley i Isaac Newton contra Robert Hooke (el que va trobar la llei del moviment de les molles, la famosa Llei de Hooke).
El capítol comença oferint-nos a la humanitat com un nadó sol davant l’univers, amb la missió d’intentar entendre’l gràcies a la capacitat de crear models, com els calendaris. Sincerament he trobat a faltar exemples històrics, cosa que sempre feia Sagan. El model però queda trontollant quan passa un cometa. Senyal divina, però bona o dolenta?
S’intenta lligar aquesta idea amb la revolució científica dels segles XVII – XVIII, quan Isaac Newton va publicar la seva obra més famosa Philosophiae Naturalis Principia Mathematica, o el Principia a seques, com deia Neil deGrase Tyson. Més de la meitat del capítol parlant de la vida de Newton, em va fer pensar molt en el capítol de la sèrie original anomenat “L’harmonia dels móns“, on s’explicava la vida però sobretot la obra de Johannes Kepler.
El “pique” que us deia abans comença amb la supèrbia de Hooke, qui diu que pot explicar la mecànica del moviment dels planetes, però que “no li ve de gust” (no fa servir aquestes paraules, però fa donar la sensació que Hooke es volia marcar un farol i anar de xulo) i que acusa de plagi a Newton. Aquí Halley intervé per animar a Newton a seguir la seva obra i publicar el Principia, on aconsegueix explicar la Llei de la Gravitació Universal. I aquí hi ha la meva queixa principal. Ni una sola referència a aquesta llei, ni al seu enunciat, ni una explicació, res de res. Això si, que Halley va cremar un retrat de Hooke en senyal de protesta si que ho mostren, amb els dibuixos animats que ens té acostumada aquesta sèrie…
Sembla mentida que es parli de Halley i encara no hagi parlat del cometa. Curiosament, deGrase Tyson especifica que “se’l coneix pel cometa, i curiosament no el va descobrir ell“. I ja està. I es queden tant amples! Al cap de gairebé mitja hora si que parlen que Halley va preveure que el cometa aniria tornant cada 76 anys, en un final de capítol que pretén ser emotiu. Això si, la contribució de Halley va servir per a determinar amb bastanta exactitud la distància de la terra al sol, gràcies a l’observació del trànsit de Venus pel sol de l’any 1769, amb Halley ja mort.
En aquest moment ja esperava la frase de la veu de Sagan, un extracte del cosmos original, com els dos primers capítols, i res, ni una sola esmena.
De nou confirmo el que no m’agrada gens d’aquesta sèrie, la selecció musical. De fet no és selecció, és música de Alan Silvestri, i sincerament em deixa més que fred. La intro del programa també no provoca cap reacció. Nefast per una sèrie amb aquest nom.
Quarta entrega la setmana vinent “A Sky Full of Ghosts” (Un cel ple de fantasmes) ¿?
